DE QUAN UN GAT DECIDEIX ADOPTAR-TE...

I un dia vas passejant pel carrer i de sobte uns ulls et miren fixament...una mirada tendre que et sedueix profundament, li tornes la mirada, l'acaricies i segueixes el teu camí...i de cop mires enrere i et segueix de prop amb un caminar majestuós...i te n'adones que estàs perdut, que ja t'ha caçat...i decideixes rendir-te i el convides a entrar a casa...i com a qualsevol altre convidat li ofereixes que es quedi a dinar i quan acaba sense demanar permís s'asseu al sofà on tu sempre t'asseus i s'hi estira i hi fa la migdiada...i es lleva a l'hora de sopar i es clar doncs l'hi doncs sopar i com que es tard i ja es de nit...el convides a passar la nit, li prepares el llit de convidats però de cop el trobes dormint al teu llit...i així sense adonar-te'n es com ell es fa l'amo de les teves coses...i sense que te n'adonis de tu mateix...i la teva casa acaba sent la seva...i un dia et mira amb condescendència i decideix que et deixarà viure al seu pis però amb les seves condicions...quan arribis a casa no sempre t'ha de venir a dir hola però tu si a ell, l'hi has de posar menjar i aigua i que no n'hi falti mai i tindrà dret també a menjar del teu quan ho cregui convenient, rascarà el seu (teu) sofà,  et farà un racó al seu (teu) llit i hauràs d'estar sempre disposat a que puji a la teva falda per dormir quan ell vulgui i acariciar-lo quan ell ho desitgi...i així seria una història quasevol de quan un gat decideix adoptar un ser humà...i et deixa viure a la república independent de casa seva...

UN PETIT SOMRIURE...L'ESPERANÇA D'UN MÓN MILLOR

Caminant entre multituds, rostre darrera rostre són el reflexe de les preocupacions que tenim el dia a dia, que els mitjans de comunicació no paren de repetir-nos...i les nostres paraules últimament són les mateixes...crisi, retallades, estafes, deutes, atur...i pressa per arribar no sé a on?...perquè ens diuen que el futur és negre, que el present és dolent i que al passat ja no hi tornarem mai...i de cop entre tanta multitud et falta aire, t'angoixes, et preocupes i et contamines d'aquest bucle de pessimisme que ens envolta...conseqüència d'aquest món egoista, individual, interessat...fins que de cop alguna cosa canvia...et relaxa, et dóna esperança, alegria, ganes de lluitar...és la mirada i el somriure d'un nen, un somriure gratuït que no espera res a canvi, que només mira i et somriu i que amb la seva innocència no se n'adona de tot el que passa i del que ens espera i de cop ens recorda que al passat s'hi pot tornar perquè et recorda la infància, la felicitat, la il.lusió...que és possible ser feliç en un present i que no tenim més remei que lluitar perquè aquest nen no deixi de somriure mai...

L'ART DE LA SEDUCCIÓ COM UN ESTIL DE VIDA

Entrar en el món de la seducció és entrar en un món de possibilitats infinites...en el joc de la seducció està massa sobrevalorada la bellesa i la superficialitat...seduir és un conjunt d' expressions, manifestacions, llenguatge, actitud, coneixements i comportaments destinats a provocar a la persona que pretenem fascinar o atraure...una mirada intensa, un somriure encantador, una carícia furtiva, una conversa intel.ligent...la seducció va molt lligada a l'autoestima i la confiança en un mateix...la clau per poder seduir és tenir un bon coneixement d'un mateix, saber les nostres qualitats i potenciar-les i saber treballar els nostres defectes...i acceptar i conèixer els nostres límits...per poder seduir els altres primer t'has d'haver seduït a tu mateix. La seducció ha de ser un joc d'autenticitat...s'ha de saber atreure a l'altra persona sense enganyar-la, seduir amb mentides i després pretendre que ens estimin per nosaltres mateixos és completament impossible...el joc de seducció perquè realment sigui un art és aprendre a que t'admirin per com ets i no pel que no ets...la seducció pot ser una forma de vida...la seducció no juga només en el terreny amorós i sexual, sinó també en la resta de les nostres relacions personals o professionals, agradar i ser acceptat per les persones del nostre voluntat facilita les relacions a tots nivells i ens fa més feliços...o sigui que apreneu a seduir i deixeu-vos seduir...tots tenim unes qualitats seductores innates i d'altres que es poden aprendre...o sigui que feu-los servir i feu caure al món els vostres braços sense vosaltres caure als seus peus ;)

VIATGE AL MÓN DELS SENTIMENTS...

Un cor trencat, apadeçat és el que moltes vegades ens trobem quan viatgem al món dels sentiments d'altres persones i fins i tot el nostre...estimar és molt bonic però les conseqüències d'un amor que s'acaba pot ser un cor ple de ferides, amb cicatrius que no s'han tancat i amb un cor que li costa tornar a bategar perquè té por de fer-se un altre cop mal...les ferides del cor i del cos tenen els seus paral.lelismes...quasi tots tenim una cicatriu en el nostre cos possiblement per alguna caiguda p.ex anant en bicicleta o una cremada cuinant...aquesta cicatriu ens recorda com ens vem fer la ferida i ens ha fet aprendre a prendre mesures per no cometre imprudències mentre anem a bicicleta o bé cuinem, però en cap cas ens hem prohibit tornar a cuinar o anar en bicicleta...el mateix ha de passar en l'amor les males experiències ens han d'ajudar a aprendre dels errors que hem comès, però mai en cap cas ens ha d'impedir estimar de nou amb la mateixa força que hem estimat anteriorment...les experiències anteriors ens han d'ajudar a aprendre a estimar de nou i no a intentar repetir certs errors però hem de pensar que cap persona és igual a l'anterior i nosaltres mateixos som els mateixos...els sentiments s'han de gaudir amb llibertat i no hem d'impedir un amor futur jutjant un amor passat..aquí us deixo un conte de Jorge Bucay que explica molt bé per mi que és l'amor!!! ESTIMEU I SEREU ESTIMATS, SI US OBLIDEU D'ESTIMAR US PODEU OBLIDAR DE VIURE!!!

"Vull que m'escoltis, sense jutjar-me.
Vull que opinis, sense donar-me consells.
Vull que confiïs en mi, sense exigir-me.
Vull que m'ajudis, sense pretendre decidir per mi.
Vull que em cuidis, sense anular-me.
Vull que em miris, sense projectar els teus somnis en mi.
Vull que m'abracis, sense asfixiar-me.
Vull que m'animis, sense abocar-me.
Vull que em sostenguis, sense fer-te càrrec de mi.

Vull que em protegeixis, sense amagar-me la veritat,
sense mentides.
Vull que estiguis a prop, sense invadir-me.
Vull que coneguis les meves virtuts i els meus defectes,
que els acceptis i no intentis canviar-los.
Vull que sapigues que avui, avui pots comptar amb mi...
sense condicions."

Jorge Bucay

MÉS ABRAÇADES, MENYS PROZAC...

Sovint una abraçada val més que mil paraules...tant important és abraçar com ser abraçats...el contacte físic és molt important a les nostres vides...des del néixer demanem plorant que ens abracin...està demostrat que els infants que han tingut carències afectives tenen problemes per desenvolupar-se i madurar emocionalment, són més propensos a estar malalts, presenten transtorns d'aprenentatge...quan som nens en general expressem sense vergonya els nostres sentiments, abracem, donem petons...però a mesura que ens fem grans ens oblidem del contacte físic i els limitem a moments concrets de la nostra vida o només a determinades relacions (sobretot les d'amor)...les abraçades són tant essencials a les nostres vides com el beure i el menjar...una abraçada relaxa, redueix tensions, alleuja, consola, dóna protecció, seguretat, confiança amb un mateix i amb l'altra, transmet energia i dona fortalesa, amor, carinyo...tant important és abraçar com ser abraçat...quan les paraules es queden curtes, utilitzem el silenci, obrim els nostres cors i unim els nostres cossos...abraceu molt i sereu més feliços...:D

EL MEU RACÓ DE PENSAR...

Avui us presentaré el meu racó de pensar...el meu refugi personal quan sento que alguna cosa a la meva vida no acaba de funcionar...no us ha passat mai que algun pensament, remordiment o sentiment us agobia de tal manera que sou incapaços de fer les coses habituals del dia a dia? Doncs quan això passa el millor és fer una parada tècnica, allunyar-vos de tot el que us rodeja i buscar un lloc que us relaxi, dongui pau, respireu tranquil.lament i així és quan poc a poc surt el que us preocupa i podeu mirar d'analitzar-ho per buscar com afrontar el problema, afrontar-lo de cara a cara, sense excuses i sense pors...és una teràpia molt recomanable...heu de buscar un espai que us aporti tranquil.litat, on no us pugui trobar ningú i us recomano que sigui a plena naturalesa, lluny de la ciutat...despulleu-vos de tot el que us envolta i quedeu-vos sols amb vosaltres mateixos...torneu a ser com nens ...però no cometeu l'error d'agafar-vos com una espècie de cara a la paret o com una eina de càstig sinó que ha de ser una eina de reflexió i recapacitació per entendre el que ens passa, qui som, que volem ser i a on volem anar...només així serem capaços de tenir bones relacions amb els que ens envolten...si cuidem el nostre cos anant al gimnàs i fent dieta, anem a la perruqueria per estar guapos, llegim llibres i diaris per culturitzar-nos i informar-nos...hem de cuidar i mimar les nostres emocions i sentiments només així podrem ser millors persones i exigir als altres el mateix...SIGUEU FELIÇOS...;)